Avorrir-se per aprendre i créixer

En un context social en què perdre el temps està mal vist, hi ha
un corrent en educació que aposta perquè els infants badin per
saber què els agrada

“No recordo que m’hagin dit mai: «Mama, m’avorreixo»”,
explica Cristina Puyoles, mare del Lluís (9 anys) i de l’Àlex (6). Els
dos germans arriben tres dies a la setmana a les 17.30 h a casa,
mentre que els altres dos hi fan cap a les 19 h, aproximadament,
perquè juguen a futbol. “L’anglès, que el fan a l’escola a l’hora del
pati, i el futbol, que el fan dos cops a la setmana a la tarda, són les
úniques extraescolars que fan, i mentre pugui, és el ritme que vull
mantenir”, explica la Cristina.
A casa, els dos germans no paren. Un bon passadís casolà els
permet jugar al seu esport preferit, el futbol. Se situen als extrems i
es passen la pilota l’un a l’altre. “Com que és de goma tova, la
diversió queda sempre en diversió”, aclareix la mare. Després del
futbol, els Playmobil, que els apassionen, i que els permeten fer joc
lliure i imaginatiu; els mil i un personatges que tenen els van com

l’anell al dit per fer volar coloms. I, per acabar, la tarda s’arrodoneix
amb els deures que toqui fer, dutxa i sopar. “Quan els dic que s’han
de dutxar, sempre em diuen: «Un moment, que acabem de fer una
cosa»”. És a dir, que “els falta temps fins i tot sent a casa des de les
17.30 h”. A les nou ja són al llit.
“Són dues criatures a les quals els han costat des de petits les
tasques escolars i, per tant, a casa, les reforço amb ells”, diu la
Cristina. També sosté que, amb les hores de l’escola, n’hi ha prou
per no carregar-los amb més esforços intel·lectuals. “Sé que a
classe s’esforcen, m’ho diuen els professors, i per això penso que la
millor recompensa és tenir temps lliure a casa”, continua la Cristina.
Com reconeix la mare, l’estructura organitzativa rutlla perquè ella
plega cada tarda de treballar a les cinc, però tot i així, “si no pogués
jo ni tampoc el pare, ho muntaríem perquè fossin a casa igual que
fem ara”, diu.

ELOGI DE L’AVORRIMENT
A la Universitat de Barcelona, el professor de pedagogia Enric Prats
recorda una xerrada que va fer el 2004 a mestres de primària i
secundària. “Quan vaig dir-los que les criatures i els joves s’havien
d’avorrir, es van revoltar perquè em van dir que llavors es propiciava
l’apatia, i que l’avorriment era un pas cap a la indiferència i el
desinterès”. En aquella època, explica Prats, es parlava molt de la
“cultura de l’esforç” i apostar per l’avorriment com una manera
d’activar els interessos personals i impulsar la creativitat es mal
interpretava. En canvi, “tretze anys després, l’avorriment està ben
vist”, assegura el professor de pedagogia de la UB. D’entrada, és
una negació del plaer, però just per això és un antídot contra l’afany
de trobar el plaer fàcil. “Com a tal, l’avorriment pot ser una porta
d’entrada a l’esforç, entès com la capacitat de sobreposar-se a allò

que no ens ve de gust”, diu Prats. I encara més, “també és una
manera de conèixer-nos millor: és una estratègia
d’autoconeixement, perquè l’avorriment dona temps per pensar, per
saber on som i per què hem arribat on som. Però també per no fer
res”, diu.

“Quan deia que les criatures i els joves s’han d’avorrir, es
revoltaven perquè em deien que es propicia l’apatia. Ara
l'avorriment està ben vist"

ENRIC PRATS – PROFESSOR DE PEDAGOGIA
La catedràtica de la Facultat d’Educació de la UB Maria Rosa
Buxarrais defensa que “avorrir-se és un dret dels infants i és una
emoció humana legítima”. Com el professor Enric Prats, també
opina que l’avorriment requereix esforç, perquè la criatura ha de
pensar en alguna cosa per fer, pas innegociable de la creativitat,
que demana temps. És més, continua explicant
Buxarrais, l’avorriment ha esdevingut un dels pocs plaers que
queden, perquè “les criatures viuen sotmeses a una activitat
constant, una sobre estimulació que no ajuda a fomentar la llibertat
per pensar”. Resseguint aquest fil, la psicòloga infantil i
juvenil Marta Selva afirma que l’estimulació en una dosi adequada
és beneficiosa. Per contra, “l’estimulació constant a la qual estan
sotmesos (jornades maratonianes a l’escola, mil i una extraescolars,
deures) anul·la el temps del joc simbòlic, imaginatiu i creatiu”.

‘SLOW PARENTING’
I és just aquí on apareix el concepte de 'slow parenting', és a dir, un
tipus de criança que intenta lluitar contra la rapidesa i l’estimulació

constant de la societat competitiva. A la pràctica, vol dir que el ritme
el marca la criatura i no l’adult, i que es gaudeix del temps lliure no
planificat ni estructurat, fins i tot amb moments d’avorriment. “La
recomanació que sempre faig als pares és que la millor extraescolar
que poden donar als seus fills és jugar, crear i imaginar amb ells, i
que tinguin el seu moment dolç compartit durant el dia”, argumenta
Selva.

Slow Parenting vol dir que el ritme el marca la criatura i no l’adult, i
que es gaudeix del temps lliure no planificat ni estructurat, fins i tot
amb moments d’avorriment
Preguntat per l’avorriment versus l’estimulació, el neuròleg David
Bueno explica com treballa el cervell quan la ment està concentrada
en alguna tasca: “El cervell desconnecta l’activitat en les àrees que
no necessita per focalitzar el seu treball”. En canvi, “quan ens
avorrim(que no vol dir necessàriament tenir la sensació de disgust
amb què a vegades ho relacionem, sinó simplement que no està
fent res especial, només badar), llavors, curiosament, tenim tot el
cervell actiu (no li cal centrar-se en res especial)”. I just quan això
passa entren en connexió zones del cervell que normalment no es
relacionen, la qual cosa facilita el flux d’idees i pensaments
normalment no relacionats. “La creativitat és just això, establir
connexions noves entre elements no vinculats”, explica Bueno.
Però la cosa no s’acaba aquí, continua raonant el neuròleg. “S’ha
vist que els infants que tenen estones per avorrir-se, quan són
grans tenen més capacitat per prendre les seves pròpies decisions”.
El motiu és que, si no tenen res planificat, s’ho han de planificar ells
mateixos, fet que afavoreix que es creïn connexions a la zona de

l’escorça implicada en la presa de decisions. “El resultat final és un
cervell més entrenat per prendre decisions”.

BADAR, NO AVORRIR-SE
Per acabar, el mestre i coordinador de les formacions de Pedagogia
Sistèmica a Catalunya, Carles Parellada, aposta per la
paraula badaren comptes d’ avorrir-se, perquè badar va lligat al
temps lliure per a un mateix. “El que deixarà una empremta
important en la vida dels nostres infants i joves no serà tant el que
hagin fet o après, com més aviat la manera com ho hagin fet i amb
qui ho hagin fet”. Dit amb altres paraules, és més una qüestió de
qualitat que de quantitat; es tracta més de sentir que de fer, és més
un tema de relació, encara que sigui amb un mateix, que de
manifestació.
Un aprenentatge que cal impulsar és “ajudar-los a gestionar el
temps fins i tot arribant al punt que en algun moment puguin dir que
s’avorreixen i aleshores els sorgeixi l’estímul intern de trobar alguna
cosa que és pròpia d’ells, que no els vingui imposada per l’exterior, i
que en puguin gaudir”.
Per concloure, diu Parellada, “l’experiència del temps és una de les
vivències més complexes de gestionar, i l’estimulació excessiva, per
no dir compulsiva, juga en contra d’aquesta possibilitat”.