Quan aprendrà a compartir?

Escolta, Jordi, ¿on és l’iPad nou que et vam comprar pel teu aniversari?

-El vaig deixar.

-¿Li has deixat al teu amic Biel? ¿I si el fa malbé?

-No, al Biel no, a un altre nen.

-A qui?

-No sé com es diu.

-¿Que no saps com es diu un nen de la teva classe?

-No és de la meva classe. Va ser al partit de dissabte, era un nen de l’altre equip.

-Però si eren de Manresa! Com te’l tornarà? Saps on viu? Com se t’acut?

-És que m’ho va demanar, mama, em va dir que ell no en tenia…

Una escena com aquesta seria el malson de qualsevol pare. Afortunadament, no sol passar. Els adolescents no són tontos. Ningú vol que això passi, però sovint els pares em demanen, preocupats, com poden ensenyar als seus fills, de tot just un o dos anys, “a compartir”. Com si, a la nostra societat, compartir fos normal o valorat. M’ho demanen quan el nen té dos anys, no quan en té cinc o vuit. Perquè a aquestes edats els nens ja han descobert que la gràcia d’una pilota és llançar-la i que te la tornin, i que agafar la pilota amb les dues mans i sortir corrent no és gaire divertit. Molt aviat els nens aprenen que pots jugar a pilota fins i tot amb desconeguts (però sense permetre que se l’emportin a casa seva!), que un joc d’ordinador o un llibre es poden prestar a un petit grup d’amics selectes (sempre deixant ben clar que els han de tornar aviat i en bon estat) i que moltes coses, senzillament, no es deixen a ningú.

Els nens de dos anys no són particularment egoistes. Però tenen poques possessions i no coneixen encara el valor de les coses ni les normes de la societat. Si voleu, podeu explicar-li al vostre fill, amb calma i amb respecte: “Pots deixar-li a aquest nen la teva nina o la teva pilota i així jugueu tots dos”. Podeu dir-l’hi, però no és necessari que ho feu: el vostre fill ho farà igualment quan li arribi l’edat, descobrirà per ell mateix quines són les regles del joc. I, fins que arribi el moment, no els hem d’obligar a compartir ni renyar-los, sinó respectar el seu dret a no deixar la seva pilota si no volen, com nosaltres no deixem el nostre mòbil al primer desconegut que trobem pel carrer (i, habitualment, tampoc als amics).

Carlos González